El Museu i la seva col·lecció com a JOIA

Aprofitant que aquest mes de maig es celebra el Dia Internacional dels Museus (DIM 18 de maig), ens ha semblat un bon moment per a convertir el Museu i la seva col·lecció en la Joia del mes de maig i fer un repàs per la seva història des de molt més abans de ser Museu. Versión en castellano

Com us hem anat dient des del començament de l’any, aquest 2015 el Museu celebra els seus 25 anys. Potser és moment de mirar enrere i assenyalar els fets més importants a l’evolució d’aquest equipament cultural. Podem delimitar cinc etapes en la trajectòria d’aquest equipament: la primera, en la seva “prehistòria”, aniria de 1972 a 1990; la segona, des de 1990, any en què comença la història oficial, fins a 1993; la tercera, de 1993 a 1997; la quarta del 1998 al 2008; i la cinquena i última, de 2008-2015.

Primera etapa 1972-1990:
Els membres de l’Associació d’Amics del Ferrocarril de Barcelona, amb l’ajuda de ferroviaris i el vistiplau de Renfe, van portar màquines de vapor de diferents punts de la península per mostrar-les en unes instal·lacions ferroviàries que es trobaven fora d’ús des de 1967. Un cop exposat aquell primer esbós de col·lecció als amants dels trens europeus en el Congrés de 1972 (MOPROP) celebrat a Barcelona per la Unió Europea de Modelisme Ferroviari i els Amics del Ferrocarril, tot el material va quedar a les vies mortes d’unes edificacions tancades. Fins a nou anys després d’aquella trobada de modelistes, les institucions no es van plantejar la possibilitat de crear un Museu per la voluntat conjunta de la Generalitat de Catalunya i de Renfe, a les que aviat es va unir l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Aconseguir que els més de 13.000 m2 d’instal·lacions ferroviàries i de vehicles històrics poguessin arribar a ser un equipament cultural, requeria recursos, planificació i coneixements multidisciplinaris, que per les seves dimensions i característiques es va considerar que necessitava una àmplia cooperació institucional.

En els anys 1981 i 1983 es van signar dos convenis que comprometien a les parts en el repartiment de tasques: la Generalitat, a través del Museu de la Ciència i de la Tècnica (mNACTEC), s’ocuparia del projecte arquitectònic integral, així com de les inversions necessàries per a la rehabilitació de les edificacions, i Renfe de la cessió de terrenys, vehicles i els elements del fons patrimonial, així com de la restauració dels vehicles i d’altres peces. Amb posterioritat, s’afegia l’Ajuntament que aportaria una subvenció anual de funcionament i els serveis del consistori. Dels acords establerts entre els tres organismes esmentats, alguns es van complir: la Generalitat va rehabilitar l’edifici de la Rotonda i va convocar un concurs d’idees per a buscar una solució arquitectònica integral, i Renfe va restaurar els vehicles i les instal·lacions. Però el conjunt del projecte i la seva execució col·laborativa va quedar a mitges. Ni els convenis signats, ni les bones intencions, van aconseguir que els tres organismes anessin a una en el seu objectiu. El 1987 es va suspendre el propòsit inicial de gestió conjunta. En aquells anys de jove democràcia, els diferents colors polítics dels organismes responsables no van ser capaços de generar solucions consensuades. Una ocasió perduda que posteriorment no es va saber o poder rectificar, el que ha significat arrossegar fins avui gran part de les mancances estructurals de partida, així com les museològiques i les museogràfiques.

Segona etapa 1990-1993:
L’espai va obrir les seves portes en els dies de la Festa Major de fa vint-cinc anys, per voluntat de l’Ajuntament i de Renfe, amb moltes dosis de voluntarisme, però sense un pla d’intervenció global, ni un pressupost, ni una estructura, ni fons que convertissin el vell dipòsit i l’edifici de l’economat en un Museu de veritat. Va néixer en precari i els dos primers anys, per mantenir-lo obert i en unes mínimes condicions, es va recórrer a l’ofici dels ferroviaris, d’alumnes de l’Escola-Taller municipal, d’auxiliars de l’Ajuntament o de voluntaris entusiastes del tren. L’aposta de gestió conjunta es va anar diluint. Les institucions van semblar perdre interès per arribar a un acord estable de cooperació, en quedar prou garantida l’existència del Museu per la intervenció de Renfe,. Fins que l’any 1993, Renfe li va encarregar la gestió i el funcionament a la seva fundació cultural, però sense dotar-la de recursos associats. Aquesta entitat s’ha responsabilitzat fins al dia d’avui de l’obertura diària del Museu. Però aquesta fórmula, des de l’inici, es va revelar insuficient per als requeriments d’un equipament de grans i complexes dimensions.

Tercera etapa 1993-1997:
La contribució competencial de la Generalitat es va canalitzar a través del mNACTEC que va assessorar en temes museològics i va contribuir a donar-lo a conèixer a través de la seva integració en el Sistema de Museus de Ciència i Tècnica de Catalunya. L’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú es va comprometre a una aportació econòmica anual que ha anat dels 18.000 € als 12.000 € previstos per al 2015, passant pels 9.000 € del període més greu de l’última crisi econòmica. Al llarg del temps, s’han obtingut subvencions puntuals del Servei de Museus de la Generalitat, del Ministeri de Foment o de l’Ajuntament; totes elles han servit per a la rehabilitació de les edificacions més deteriorades i la seva recuperació com a espais expositius.

És un fet que els béns industrials no han tingut el mateix reconeixement que altres tipus de patrimoni com l’artístic o l’arqueològic. No és fàcil que determinats elements que han format part de la quotidianitat propera -màquines industrials, estris i objectes del segle XIX o XX-, siguin considerats valuosos per la ciutadania i, en conseqüència, per les institucions que la representen. En el cas del ferrocarril, podia haver estat diferent per la important presència del tren a Catalunya i, de manera particular, a Vilanova i la Geltrú -tant d’instal·lacions com de persones- o per la identitat industrial del país o, fins i tot, per l’atractiu turístic que representen els trens, però no va ser així. Al Museu no li ha resultat gens fàcil créixer i ser considerat valuós en el territori.

Quarta etapa, 1998-2008:
No obstant això, l’afecció, el compromís i la complicitat de la “gent del tren” han estat determinants per a l’evolució del projecte. El ferrocarril atreu i crea aficions apassionades i incondicionals, a les que cal sumar la identificació i l’entusiasta entrega de la “família ferroviària”. Abans de 1993 i després d’aquesta data, la manca d’experiència museològica dels seus responsables i de recursos agregats, es va compensar per aquesta tirada entusiasta que desperta el món ferroviari. La imaginació, la persuasió i l’enginy de l’equip del Museu amb l’ajuda de persones de l’entorn ferroviari (dels Tallers de Vilanova, de Rodalies, d’ADIF, de Renfe …) i amb la col·laboració emocional o intel·lectual de la Federació Catalana d’Amics del Ferrocarril, de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) i de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), va introduir millores substancials en l’exposició original. Des d’elements històrics diversos fins a programes de documentació i divulgatius que convertirien les velles instal·lacions del dipòsit i de l’economat de Renfe en un dinàmic vehicle de comunicació del patrimoni ferroviari. L’equipament, abans de complir els 18 anys, va ser capaç de fer-se un lloc en la vida pública. La Fundació dels Ferrocarrils Espanyols li va adjudicar un ajustat pressupost i va configurar una mínima organització que molt lentament ha anat creixent d’una a les cinc persones d’avui -totes procedents de Renfe. A partir de 1998, moment en que es celebren els 150 Anys de ferrocarril a Espanya, es configuraria una estructura professionalitzada amb les àrees imprescindibles en un Museu. Cada persona que ha actuat en aquest singular Museu ha deixat el seu segell en els àmbits que ens defineixen: al servei d’atenció al visitant, al centre de documentació, a través de la biblioteca-hemeroteca-fototeca, en l’ambiciós programa educatiu, expositiu i d’activitats, en l’estratègia d’interpretació i difusió, a l’àrea de manteniment, restauració i administració o a la coordinació del col·lectiu de voluntaris. L’empremta dels equips de les diferents empreses de serveis culturals i de manteniment que han actuat i actuen al Museu, així com dels voluntaris, també és ben visible en el seu estil i manera de ser i fer. El resultat ha estat l’adaptació de l’edifici de l’economat en distribuïdor i àmbit de serveis del Museu, on es situa la recepció, una botiga especialitzada, una àrea infantil i familiar, la biblioteca, sales expositives, sala de reserva, de reunions, d’actes i projeccions, oficines…

La Generalitat de Catalunya fins a 1999 no ho va reconèixer oficialment com Museu. Amb posterioritat es van rehabilitar i recuperar dues edificacions històriques: l’antiga nau del taller de subministraments, anomenada Espai Segle XXI (2000) i d’un dels dipòsits d’aigua, com Espai Gumà (any 2006). De la mateixa manera s’ha incrementat la infraestructura amb tres noves vies; s’han adaptat 10 passarel·les per accedir als vehicles i es va crear el Parc de la Vall de Núria -Obsequi de Ferrocarrils de la Generalitat. En el vessant patrimonial s’han incorporat setze vehicles a la col·lecció original, variats objectes i eines pròpies de l’explotació ferroviària i un gran fris escultòric de l’escultor Josep Maria Subirachs -creat per l’estació de Sants. S’han realitzar més de 25 intervencions en vehicles, en alguns casos per poder circular i la majoria per a ser conservats i exposats com a testimonis de diferents èpoques.

La complicitat ferroviària ha estat l’amalgama que ha permès l’evolució museològica de les velles instal·lacions. En l’etapa que va de 1998 a 2008 es va observar que sense les micro-ajudes d’uns i d’altres no era possible avançar i consolidar el recinte com a espai públic de cultura, d’oci i divulgació. Per agrair públicament aquesta complicitat i els favors rebuts de diferents àmbits, el Museu crea els premis a la col·laboració Camins de Ferro a Vilanova el 2001, que cada any reconeixen el suport rebut d’una organització i d’una persona. Durant aquests anys s’han lliurat 30 guardons. Aquestes cooperacions, sent molt significatives, no són suficients per garantir una correcta preservació i restauració patrimonial o la configuració d’unes instal·lacions museològiques del segle XXI.

Cinquena etapa, 2008 – 2015. El punt d’inflexió: la col·laboració institucional del territori.
El 2008 es produeix un punt d’inflexió que va permetre al Museu prendre impuls. Just quan va començar la crisi general del país. La cooperació en el projecte d’una sèrie persones i de les institucions que representaven fer possible una part de la transformació pendent. La concessió d’una subvenció de la Generalitat, a través del mNACTEC- de 30.000 € per fer un avantprojecte integral. Un any més tard, el diputat per Vilanova Carles Campuzano, després d’una visita al Museu en la que detecta la seva potencialitat com a actiu del territori, presenta una esmena als pressupostos generals de l’Estat de la que derivaria una aportació de 450.000 € en 2009 i la mateixa quantitat per al 2010. Els 900.000 €, ingressen directament a l’empresa titular dels espais, Adif, com a encarregada de dur a terme les obres. El pressupost indicat permetre fer rehabilitacions en dues de les edificacions més emblemàtiques i deteriorades: la Nau del Pont-Grua i la Rotonda i redactar dos projectes executius per poder continuar les intervencions quan s’aconsegueixin més fons de finançament. Aquests ajuts marquen un abans i un després en l’evolució del Museu.

El 2010, en la celebració del vintè aniversari del Museu, van coincidir dues fites. D’una banda, l’inici del Màster en Sistemes Ferroviaris i de Tracció Elèctrica del Campus de la Universitat Politècnica de Catalunya a Vilanova i la Geltrú, possible per l’estreta cooperació de la UPC amb el Museu i la Fundació que el gestiona. Aquesta titulació va suposar per a la ciutat un pas decisiu cap a la capitalitat educativa del ferrocarril a Catalunya, per arribar a ser el centre de formació dels professionals d’aquest sector. De fet, el 2013 a Vilanova també començaria a impartir per primera vegada en l’Estat- un grau mitjà de formació professional dual en manteniment de vehicles ferroviaris. Uns estudis que revalidarien la tasca educativa iniciada el 1993 pel Museu i que ha apropat el món dels trens a diverses generacions de nens i nenes. D’altra banda, es va produir un constant creixement de visitants i d’usuaris, més destacable a partir de 2012, malgrat el context econòmic i el descens de públic als museus en general. De fet la crisi no s’ha notat en els resultats del Museu, com tampoc es va notar la bonança econòmica de finals del segle XX i començaments del XXI, aquella en què les institucions -moltes vegades amb ajuda de fons europeus- van aixecar grans equipaments, noves construccions o van fer profundes rehabilitacions patrimonials.

L’any 2013 passarà a la història de la institució per dos fets rellevants. El primer, per la signatura d’un conveni entre la Fundació i l’Ajuntament per a la utilització compartida de la Nau del Pont-Grua. Un acord innovador i pioner en els museus del país que ha significat una considerable inversió municipal en la Nau més antiga i singular del Museu. El segon succés destacable va ser la campanya de micro-mecenatge que va fer possible reparar la locomotora de vapor “Mataró” i tornar-la a posar en funcionament. El resultat va ser una àmplia col·laboració ciutadana que va recollir més dels 73.000 € necessaris. Per a l’equip del Museu va ser molt més, va ser una declaració pública de confiança de gairebé 400 persones i de 37 organitzacions. Una declaració i un reconeixement públic que també marca una fita històrica.

Arribem al 2015 celebrant 25 anys, i amb l’objectiu d’aconseguir el definitiu posicionament social i patrimonial, volem que hi hagi una presència continuada del Museu a les xarxes de comunicació i en l’agenda ciutadana, així com una àmplia cooperació. L’objectiu és la configuració d’un model museístic creatiu, inspirador, multidisciplinar, integrador i útil per a una societat en procés de canvi permanent. Un model que contribueixi a la custòdia, la interpretació i la divulgació d’un patrimoni excepcional i també que difongui la utilitat i projecció social del transport ferroviari. Un estil de gestió i de finançament que estimuli la recerca de recursos i la generació d’ingressos per garantir la viabilitat econòmica i un desenvolupament sostenible.